La parra i la lluna

A vegades estem a la lluna, que vol dir que estem distrets sense parar atenció. En castellà n'hi diuen 'estar en la parra' al mateix fet d'estar despistat i no assabentar-se d'alguna cosa. Bé, de fet, no sé si les dues expressions volen dir exactament el mateix, ni si les dues es poden traduir literalment i són vàlides tan en una llengua com en l'altra.

Sigui com sigui, el dia que vaig fer aquesta fotografia no em vaig distreure. Recordo que estava relaxada, absent i tranquil·la gaudint sense fer res d'un vespre del mes de juny però quan la imatge em va atraure i em va captivar, em vaig aixecar per fer allò tan tontaines de voler-la capturar. La càmera em va defraudar com tantes vegades, però ara que l'he retrobada entre el 'desordre de l'ordinador', la comparteixo. Bon estiu tothom!

Acabats de qualitat

Els acabats de qualitat que promet aquest edifici, són, ara per ara, molt poc acabats i molt penosos.

Aquesta és l'estampa de la crisi en el nostre paisatge urbà. Les nostres ciutats han quedat plenes de construccions aturades que llueixen pancartes de textos ridículs entre fustes pengim penjam i parets a mig fer. No són de gaire ajuda per esquivar el pessimisme social.

Em pregunto: "I ara què?", "Ho acabaran mai?" Hi haurem de conviure gaire temps? I, si no tornen els temps d'alegries immobiliàries, ho deixaran abandonar, més i més fins que a part de la pancarta es vagi desmuntat tot?"

Segurament, la misèria paisatgística d'això, és nomes un mal menor, però, posada a la meva finestra, és fàcil comprendre que hi preferia la caseta d'un pis que hi havia abans i que em deixava veure part de la falda verda de les Pedreres. (Sort que tinc balcó cap a l'altra banda, a la meva -una mica abandonada- finestra de l'Onyar).

A veure si abans d'un parell d'anys actualitzo aquest post, amb la foto d'algun veí content que rega feliç les plantes del seu nou balcó... amb acabats de qualitat.

Catalunya, en dues paraules

Mireu com

dos mots,

només dos,

són prou,

per sentir

ben endins,

tot allò

que som.

És un joc, és un post, és una mena de concurs.

És Catalunya, en dues paraules.

T'hi atreveixes?

Feu-hi un cop d'ull fent click aquí:

Concurs literari quasi més breu de la història

Expansió de les cotorretes de pit gris

L’individu de cotorreta de pit gris de la foto va ser captat l'altre dia al parc del Poblenou de Barcelona cruspint-se el seu “bocata” tranquil·lament, birlat literalment a un grup de coloms que eren alimentats per unes persones compassives dels animals.

La cotorreta de pit gris Myiopsitta monachus és originària d’Amèrica del sud. Pels anys setanta varen comercialitzar-se abundantment i eren moltes les llars que comptaven amb algun exemplar d’aquest petit lloro.
Fa unes tres dècades que van començar a observar-se en llibertat per diversos barris de Barcelona. Tots aquells primers exemplars eren escapats dels seus habitatges engabiats, o molt probablement, deixats anar com aquell qui no vol la cosa, degut a l’afartament dels propietaris pels seus “simpàtics” crits de lloro “entranyable”.
Posteriorment van anar aparellant-se i criant. Feien els nius a llocs tant inversemblants com el que mostra la foto, presa a l’any 1981 al barri del Besòs de Barcelona. Avui en dia, els nius els fan a qualsevol arbre autòcton o d’ornamentals introduïts, a banda de torres d’enllumenat, etc.

El seu gran espectre alimentari la fan una espècie problemàtica que, molt probablement d’aquí un temps, pugui ser causa dels primers maldecaps a nivell de plaga. Als nuclis urbans no tant, però les petites poblacions actuals que es troben en medis rurals, poden esdevenir un problema per els conreus, sigui quin sigui el tipus de vegetal.

Bésame mucho

Omple'm de petons és la versió traduïda al català del 'Bésame Mucho' de Carlos Gonzalez, un 'best-seller' en la literatura de criança i maternitat. No sé si és més o menys venut que el mètode Estivill per adormir les criatures, però no hi té res a veure i el mateix autor diu, entre moltes altres coses, que és una teoria que no comparteix ( i que es carrega literalment).

'Omple'm de petons' és un llibre dolç i de lectura senzilla, que t'ajuda a entendre els nadons i et convida a comunicar-te al màxim amb ells. L'autor diu que el va escriure en defensa dels nens i de les mares que es moren de ganes d'agafar i bressolar els seus fills i no ho fan perquè algú els ha dit que això es malcriar-los. Ell ens convida a totes les mares a enganxar-nos literalment a la canalla. Ens convida a allargar tan com puguem la lactància materna, a dormir amb elles i portar-les a coll tot el dia i ens explica lo bons que som els humans només de néixer i lo absurdes que poden arribar a ser les teories conductistes d'ensinistrament com el mètode Estivill. (mètode que creu que adormir-se i clapar tota la nit seguida és un aprenentatge que com abans es faci millor per la criatura i pels seus pares). El text de'n Carlos Gonzalez, ple d'ironia, va desmuntant tots els arguments que defensen actituds educatives que li semblen poc naturals i gens agradables pels nens (tipus 'posar límits', 'donar una cleca a temps', 'posar horaris a la lactància o calendari als bolquers'). És força convincent però no m'hi fico; no sé que és millor , ni crec que es pugui saber.

Personalment penso que no hi ha cap mètode vàlid per construir cap felicitat. En el món de les emocions, totes les teories tenen un punt d'absurd, des del moment que existeixen les contràries.

En el tema de la son, per exemple, em fa gràcia veure que els dos autors antagònics (Bésame mucho vs Estivill), de fet, coincideixen en una cosa que m'agrada: busquen el repòs de la mare. La cosa em sembla molt oportuna (sobretot per les que no tenim 20 anys!) perquè és la única forma de garantir els petons, abraçades i jocs durant el dia... és a dir l'alegria del nano que és el de debò important.

'Omple'm de petons' és un llibre bonic que t'obre els ulls amb moltes de les coses més tendres dels nostres fills i de la manera de com tractar-los i en recomano una fullejada, a totes les mares (De fet, jo recomano, a totes les mares llegir força sobre el tema de la maternitat i la criança, que ara que ja no vivim amb les àvies i, moltes no hem vist pujar canalla de prop, hi ha moltes coses que se'ns poden escapar).

Però hi ha una cosa a l''Omple'm de petons' que no m'agrada. El subtítol:"Com criar els vostres fills amb amor" em sembla pretensiós. No trobo just apropiar-se de l'amor i associar-lo a una manera concreta de fer. Estic convençuda que cal sentir molt d'amor per deixar plorar una criatura uns minuts com proposa l'Estivill. No em sembla just que la 'teta' i el 'llit familiar' (que vol dir dormir amb els nens al mateix llit i és l'adaptació del mot hispànic 'colecho' i que determinats autors tradueixen com a collit), s'apropii del terme amor. Tots hem vist donar biberons amb moltíssima tendresa i estimació, i també és possible (jo ho he vist) enxufar una teta acompanyada de clatellot, per fer callar una criatura nerviosa. Per mi, doncs, omplim-nos de petons, sí, (i no nomes de petits!), però l'amor i totes les coses que ens queden exemptes d'estudis científics i estadístiques deixem-lo per la literatura, la poesia i l'art. Que afortunadament, tots som diferents.

Estem en plena època de cria dels ocells

Els ocells, en general aquests dies, estan en plena època de cria. Per això podem veure amb certa facilitat algunes espècies que en d’altres moments de l’any tenim moltes més dificultats en d’apropar-nos a ells.
Els tudons de Teià, per exemple, estan especialment vulnerables, deixant-se fotografiar des de molt a prop. Un tudó a la cassola estaria ben bo. És broma.
Per altra banda, les garses de Girona, amb la necessitat imperiosa d’alimentar les seves cries, els hi va bé tot el que sigui proteïnes. Exploren un munt de possibilitats en tot el seu territori, incloses les carpes de l'Onyar.

FotoBICIgrafies

Amb la il·lusió de repescar un àlbum oblidat, penjo aquestes fotos i reinauguro la col·lecció de bicigrafies aturada amb l'embaràs. La veritat, és que l'endemà de parir el meu fill em semblava que mai més no podria asseure'm al 'sillín' de la bici, i només de pensar en una bicicleta ja em venien tots els mals. Però tot passa; i tant! i des que ell va fer els tres mesos i el dia és més llarg, que em reservo mitja tarda cada setmana per lliurar-me a l'esforç i el plaer de pedalar. Res de l'altre món, una estoneta amunt, i avall que fa baixada (a Teià no hi ha res pla!). És, per mi, una de les bones maneres de fer salut pel cos i les idees! (veure tot l'àlbum)

Floració d'estepes

Floració d'estepes aquests dies a Teià. Possiblement una mica més tard del que li correspondria, sobretot a l’estepa borrera, a la seva mitjana fenològica.

Comú, no vol dir normal.

Abans (no em feu dir quan), la gent no es cuidava les dents i hi havia molts desdentegats i més problemes de càries. Abans, la gent no es cuidava l'esquena, i hi havia més persones tortes i geperudes. Abans, 'les senyores', no es miraven els baixos i totes les penes i alegries que per allí passaven, eren un misteri.

Ara, a moltes dones que han parit, que tenen una certa edat, o tot alhora, se'ls escapen 'les coses' (la orina, la femta o els gasos), cada cop que esternuden, salten, corren, riuen, s'ajupen, carreguen trastos, o senzillament no poden anar prou sovint a 'can Roca' (abans 'can Felip'). I això, no és normal. Que sigui freqüent, o moooolt comú, no en té res de normal i no vol dir que hagi de ser així. Es pot evitar. Només cal no oblidar-se que la musculatura dels 'baixos' de la dona, es fa un tip de pencar i, si no la cuidem, es debilita i cal rehabilitar-la. Com tantes d'altres parts dels nostres cossos.

I aquí hi poden jugar un paper interessant (i segons com divertit) les boles xines. Pel naixement del meu fill (gràcies nenes!), me'n van regalar unes com les de la foto, (les de la foto, vaja), que m'han de servir per recuperar eficaçment (i segons com alegrament!) la musculatura esgotada del part, amb el vist-i-plau de les llevadores i ginecòlegs amb qui he parlat. Aquest joguet eròtic és una eina terapèutica de primera. Fisioterapèutica (i segons com, eròtico-festiva! però això només és, el valor afegit). No és conya. Des d'aquí reivindico la venta de boles xines a les farmàcies. O a les cases d'esports a tot estirar. Tot pot ser que moltes dones joves no tinguin cap problema a entrar a un sex-shop o condoneria, però a les més grans, o a les més tímides, no se'ls pot demanar tant, que prou vergonya passen amb el problema. Lo important és donar a conèixer que amb una gimnàstica senzilla i amb l'encertada col·laboració de les boles, el club de les 'tena-lady' té els dies comptats. I per postres les relacions sexuals hi surten guanyant. Què més ens cal saber per tal que això de 'tenir pèrdues' sigui un problema dels d'abans?

** Si sou de Girona, dir-vos, que en aquest tema i des de la Seguretat Social, al CAP del Güell, han obert una mena de unitat del sòl pèlvic. Si sou analfabetes en tot plegat, per començar, sapigueu que fan una xerrada orientativa un cop al mes o cada dos mesos, que jo hi he anat i està molt bé. Senzill, però ben clar. I au, una mica de gimnàstica i a viure tranquil·les! ( i, segons com, més satisfetes)

Demà, lluna plena

Cada any, per aquestes dates, o més aviat setmanes abans, quan tots comencem a preguntar-nos - "Quan és Setmana Santa?", a casa meva, els meus pares que són saberuts de mena, sempre em fan memòria: -"Pasqua és sempre, el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera". Vés per on!. M'encanta! I d'aquí en penja el carnestoltes, el dijous gras, la mare de Deu dels Dolors i tot de cites mòbils del nostre calendari i de les nostres pastisseries. Si senyor. Ara que hi ha el debat obert, que si aquestes vacances haurien de ser fixes i dir-n'hi festes de primavera o coses semblants... a mi, m'agrada que en aquest món d'agendes, horaris, calendaris i presses, encara hi hagi, alguna cosa, que vagi amb la lluna. Que no es pràctic? Ja ho sé. M'és igual... m'agrada que pels meus records hi corrin pasqües nevades i pasqües amb mànigues de camisa, vacances fredes i vacances calentes... tan se val, totes, tenen en comú que són dies de lluna. O és plena. o li falta poc o fa poc que ho era. Un altre debat seria si s'escau celebrar res religiós en un món tan poc devot com l'actual i més valdria dir les coses pel seu nom: festes d'hivern per Nadal, i festes de primavera per Setmana Santa. Amb això ja no m'hi fico... però si mai li canvien el nom... si us plau... que no em canviïn la data! Que la lluna és la lluna!

Crec que és en Lluís Llach que canta en algun disc- 'El cel només existeix quan els ulls el miren". Ja és això, ja...

* la foto és a Teià, el juliol del 2006

MILPEUS

Aquests últims dies tenim una enorme invasió de milpeus Ommatoiulus sabulosus aquí a Teià.
Per tot arreu on vas en trobes, pels camins, el bosc, als murs de les cases, a l’interior d’aquestes per sort, són pocs els que s’aventuren a entrar-hi.
Estem arreplegant diàriament i literal palades, milers que recollim fent-los caure de les parets i escombrats del terra a fora de casa.
La molèstia només és visual i pels prejudicis que comporta la visió d’un animal tipus cuc.
Són del tot inofensius doncs s’alimenten de matèria orgànica, principalment vegetals en descomposició.
A part del fet característic de recargolar-se violentament i fer-se una rosca sobre sí mateixos quan els remenes, també alliberen una olor molt forta com a medicina.

És un fenòmen d'unes dimensions mai vist per nosaltres.

El futur, a les escoles

Segueix a Salt. El futur del nostre poble, són les seves escoles. Amb aquest títol (o semblant) la coordinadora d'AMPES de Salt, conjuntament amb l'Ajuntament de la vila (i algú mes que no recordo), ha editat un llibret (aquí el podeu veure), amb la informació de les escoles del poble que vol ser una crida a la permanència de les famílies que, espantades per les taxes d'immigració dels seus barris, canvien de municipi a l'hora d'escolaritzar els seus fills. Jo sempre he pensat que els problemes de integració sorgeixen tant de l'arribada de nouvinguts com de la fugida dels del lloc i per aquest motiu, aplaudeixo la iniciativa a la vegada que felicito a tots els pares i mares que aposten per les escoles catalanes (públiques o no) que, sense complexos, tiren endavant els projectes educatius siguin de quin color siguin els seus alumnes. Al llibret, diversos testimonis de pares i mares catalans, donen fe de que s'està fent molt bona feina i els nanos d'aquestes escoles pugen igual de contents i savis que els del centre de Girona (per exemple) . És un tòpic dir que el nivell formatiu baixa en picat en aquestes escoles... no ho sé pas. Sincerament no veig que a P3 i P4 la canalla sigui massa diferent... tots xupen com esponges el que hi ha al seu entorn. I precisament, d'això es tracta, de normalitzar el seu entorn: a les escoles de Salt no hi poden faltar Saltencs! Sóc conscient i trobo molt natural que als pares i mares d'aquí, que a les classes de mates no hi podem entrar, ens faci una mica de 'cosa' compartir la rua de carnestoltes o la xocolatada de la festa del barri, amb pares i mares tan diferents de nosaltres i ens sentim a anys llum de mocadors, mega-collarets de colors o xil·labes. Però, repeteixo, del que es tracta, és precisament d'això, que als nostres fills no els passi com a nosaltres!

Com que aquesta iniciativa ha estat captada per TV3 aquí en deixo la notícia i si voleu, aquí, podeu fer un cop d'ull al web d'una de les escoles on van filmar-la o també, llegir-la al TotSalt.

I ja que hi som i de pasada, aprofito per donar ànims a tots els pares i mares d'arreu de Catalunya que estan en ple viacrucis de preincripcions escolars. No és fàcil, i no ho posen fàcil!

IM-PRESENTABLES

Impresentables tots. Traïdors, arribistes, galtes, ambiciosos sense escrúpols, perillosos, fracassats, etc. són alguns dels qualificatius que podrien encaixar amb el tarannà de cadascú dels individus que il·lustra aquest escrit.
Una mostra dels personatges que es “mouen” o han estat per les institucions europees. Només cal analitzar les seves trajectòries per avaluar-los com a representants polítics poc honestos.

I aquests són els que ens diuen això?

SI NO VOTES, NO ET QUEIXIS

I si votes, no et queixis.

Aquests fatxendes del parlament europeu ens volen intimidar amb una campanya agressiva, amb la intenció de fer-nos votar.
L’abstenció és una manera tan lícita i onerosa de manifestar-se com qualsevol altra forma de vot.

Només faltaria!

Dia de la dona

Y dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos,
nariz y boca de mujer
Con curvas
y pliegues
y suves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

El Ojo de la mujer
Gioconda Belli

Dies de teta

Em diuen que la baixa per maternitat és la millor de les parades laborals de la nostra vida...

Em diuen que gaudeixi tan com pugui de les cucades del meu fill, que els nadons ho són poc temps...

Em diuen, que dormir més o dormir menys, ara, no importa...

Em diuen que això de donar el pit es tota una experiència...

I em pregunten que fa el nano i com estic.

Doncs el nano fa babes, moltes babes i jo estic bé, descobrint-me, en els meus dies de teta.

Una bona temporada sense bicigrafies