Una nina que mama ...

Jo dono el pit al meu fill que ja té deu mesos perquè ho puc fer sense problemes i em resulta molt normal donar-li la llet que produeix el meu cos (sembla màgia potàgia - us ho juro-!) en lloc de comprar-la. A més a més, és ben sabut que té molts beneficis i és fàcil entendre que abans que s'inventesin els biberons, la canalla també creixia i, de fet, ho fa ben maca al mig món on no arriba la llet en pols. Això no vol dir que no pensi que els biberons van permetre al seu moment la introducció de la dona al món laboral i que, de fet, sort en tenim les dones i tots plegats de tota la 'industria del nadó' per muntar famílies al món accelerat del que gaudim (si, si gaudim... que a mi m'agrada). Amb això vull dir que odio els que pengen etiquetes PRO-TETA i CONTRA-TETA. De fet odio les etiquetes... Jo soc partidària que tothom tingui informació i que després faci el que vulgui (o pugui... que no sempre és lo mateix). I d'aquí ve aquest post. Amb tota la campanya d'afavorir la lactància materna que d'uns anys ençà s'està portant a terme, ja ha arribat a les botigues la nina que mama que penjo en el vídeo (no us perdeu el rot final!). Ja era hora? No ho sé. Admeto que em resulta xocant... però penso sincerament que es tracta precisament que ens deixi de resultar xocant. Hi ha ninos que caminen, que parlen, que fan mocs, que gategen... I hi ha jocs per cuinar, per rentar, per vestir,... Sí, penso que un nino que mami pot normalitzar el tema de la teta (tan amagat al món comercial perquè no genera consum). I dic normalitzar, perquè no és normal que algú com Josep Maria Fonolleres, publiqui així de passada (i crec que sense rumiar-ho massa) que "hi ha un enorme dipòsit de perversió" en veure una nena jugant a donar el pit. Apa! Realment, no, no em sembla normal associar l'alletament i el sexe. Algú em dirà... "-Si home! I què més! I per quant les nines i ninos que follen?" Bfffffff... Canviem de tema?

La grip A fa olor de negoci, no?

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Sóc mare i no tinc valor de plantejar-me (com fan d' altres, i no pas pocs) el tema de les vacunes al meu fill. Dic que no tinc valor i que em resulta mes fàcil confiar en el sistema sanitari i punxar tot el que es obligatori sense dubtar, perquè és així mateix com ho faig, tranquil·la però confosa entre la confiança i la confiada covardia... Peró amb la grip A em planto. Si algú m'hi obliga , crec que no ho entendré. Massa olor de negoci em fa tot plegat. No m'ho acabo d'empassar. En aquest vídeo hi deixo uns bons arguments per no vacunar-se de la Grip A . Gràcies Teresa Forcades! I si sou del que teniu poc temps, una entrevista ràpida al El Periódico us informarà.

I si voleu anar mes enllà, la mateixa Teresa Forcades té editat un llibret amb aquest títol tan suggerint: ELS CRIMS DE LES GRANS COMPANYIES FARMACÈUTIQUES. El podeu descarregar aquí des d'aquesta pàgina web.

De Senyor a miserable

Millet Millet... ens has ben enganyat a tots! (o a tots els que no hi sucàvem, és clar!). Em pregunto quanta gent, aquests dies, deu haver dir pensant en tu - "La mare que el va arribar a parir!". La Marina Rosell va suggerir-te per la radio que et llancessis daltabaix de la Pedrera... Sembla doncs, que molts et volen veure ben esclafadet. Com més va, més indignats estem tots els catalanets de com ens l'has fotuda. L'has feta de l'alçada d'un campanar (d'un Palau, en aquest cas). Però tranquil, ja sé que estàs penedit, i que t'adones que t'has equivocat i que miraràs de reparar tot el dany que has fet... Per això, perquè dius que vols ser un bon noi, a mi m'és ben igual si vas o no vas a la presó. Jo et desitjo un insomni perpetu. Però perpetu perpetu, eh? Que no puguis aclucar l'ull mai més, bandarra! I com que dubto molt que la mala consciencia et tregui el son ( més que res perquè se n'ha de tenir de consciència!) se m'ocorre que seria divertit que algú muntés una bona cassolada prop del teu coixí . No sé... jo, si fos cantaire de l'Orfeó potser organitzaria unes bones serenates al teu balcó un llaaaaarga temporada. Tens alguna cançó enfadosa preferida...¿?. No ho faré, perquè jo si que sóc bona gent; però mira, només d'imaginar-m'ho ja m'ho he passat bé.

Ara en serio. Això d'aquest paio, en Millet (ni Senyor ni punyetes!) em cabreja molt. Per molts motius i no especialment per l'honor català i el respecte a les institucions... no. Em rebenta igual un mentider ficat a un ajuntament petit que ficat a una multinacional. Ficat a la famíla Simson o a la burgesa-burgesia. Tan se val. Un porc mentider sempre em fa ràbia i molta, molta més, quan, com és el cas, l'engany posa sobre la taula les misèries de nostra societat: "Els diners no es fan pencant"; "Si ets llest pots enganyar a tot quisqui més de trenta anys i cap problema"; i "No et pots fiar de ningú".

No hi ha escusa Millet. O potser és que això teu i de la teva familia és un problema de fracàs escolar o de famila desestructurada i a la premsa li ha passat per alt? A cagar a l'era!

(imatge: http://www.elpunt.cat/imatges/15/13/alta/780_008_1513103_8dfbcc74f5a3cff2ead5b75dd044240a.jpg)

Endreçant el món...

Avui m'he ensopegat amb aquesta pàgina web que m'ha fet gràcia. Diu que si alguna cosa no rutlla al teu carrer, ho poses aquí i ells es cuiden d'avisar a l'ajuntament. Funciona? Ni idea. Desconec el seu èxit (i en qüestiono la utilitat) però reconec que la idea m'atrapa. I no es que m'entusiasmi com a solució de res, no... jo sóc dels que penso que cada administració ha de tenir el seu propi portal de participació per encarrilar les queixes (i alegries!) ciutadanes. Però com que això no sempre està a l'abast dels qui 'arreglen els carrers' qui sap si un portal global és una bona cosa. Ho haurem de veure. De fet a Anglaterra hi funciona ja el Fix My Street que sembla ser la inspiració d'aquest.

El que m'atrapa de la proposta es constatar com les eines de posicionament (o és geoposionament?) de l'anomenat web 2.0, (en aquest cas el google maps) van fent forat en els portals d'Internet i arriben cada cop a més gent. Ja fa temps que s'ha superat allò de "si no surts al Google no existeixes". Ara, qualsevol iniciativa web amb cara i ulls ha de permetre situar el que sigui sobre un mapa. En les recerques internautes, la pregunta, "sí, però a on?" ha passat a tenir una importància cabdal. Com en la vida mateixa.... de res em serveix saber que tinc un llibre estupendo, si no tinc ni idea d'on para. Es una qüestió d'ordre pràctic. En aquest sentit, ja fa temps que penso que Google ens està 'endreçant' el món. (però d'això millor m'enrotllo més un altre dia...)

La parra i la lluna

A vegades estem a la lluna, que vol dir que estem distrets sense parar atenció. En castellà n'hi diuen 'estar en la parra' al mateix fet d'estar despistat i no assabentar-se d'alguna cosa. Bé, de fet, no sé si les dues expressions volen dir exactament el mateix, ni si les dues es poden traduir literalment i són vàlides tan en una llengua com en l'altra.

Sigui com sigui, el dia que vaig fer aquesta fotografia no em vaig distreure. Recordo que estava relaxada, absent i tranquil·la gaudint sense fer res d'un vespre del mes de juny però quan la imatge em va atraure i em va captivar, em vaig aixecar per fer allò tan tontaines de voler-la capturar. La càmera em va defraudar com tantes vegades, però ara que l'he retrobada entre el 'desordre de l'ordinador', la comparteixo. Bon estiu tothom!

Acabats de qualitat

Els acabats de qualitat que promet aquest edifici, són, ara per ara, molt poc acabats i molt penosos.

Aquesta és l'estampa de la crisi en el nostre paisatge urbà. Les nostres ciutats han quedat plenes de construccions aturades que llueixen pancartes de textos ridículs entre fustes pengim penjam i parets a mig fer. No són de gaire ajuda per esquivar el pessimisme social.

Em pregunto: "I ara què?", "Ho acabaran mai?" Hi haurem de conviure gaire temps? I, si no tornen els temps d'alegries immobiliàries, ho deixaran abandonar, més i més fins que a part de la pancarta es vagi desmuntat tot?"

Segurament, la misèria paisatgística d'això, és nomes un mal menor, però, posada a la meva finestra, és fàcil comprendre que hi preferia la caseta d'un pis que hi havia abans i que em deixava veure part de la falda verda de les Pedreres. (Sort que tinc balcó cap a l'altra banda, a la meva -una mica abandonada- finestra de l'Onyar).

A veure si abans d'un parell d'anys actualitzo aquest post, amb la foto d'algun veí content que rega feliç les plantes del seu nou balcó... amb acabats de qualitat.

Catalunya, en dues paraules

Mireu com

dos mots,

només dos,

són prou,

per sentir

ben endins,

tot allò

que som.

És un joc, és un post, és una mena de concurs.

És Catalunya, en dues paraules.

T'hi atreveixes?

Feu-hi un cop d'ull fent click aquí:

Concurs literari quasi més breu de la història

Expansió de les cotorretes de pit gris

L’individu de cotorreta de pit gris de la foto va ser captat l'altre dia al parc del Poblenou de Barcelona cruspint-se el seu “bocata” tranquil·lament, birlat literalment a un grup de coloms que eren alimentats per unes persones compassives dels animals.

La cotorreta de pit gris Myiopsitta monachus és originària d’Amèrica del sud. Pels anys setanta varen comercialitzar-se abundantment i eren moltes les llars que comptaven amb algun exemplar d’aquest petit lloro.
Fa unes tres dècades que van començar a observar-se en llibertat per diversos barris de Barcelona. Tots aquells primers exemplars eren escapats dels seus habitatges engabiats, o molt probablement, deixats anar com aquell qui no vol la cosa, degut a l’afartament dels propietaris pels seus “simpàtics” crits de lloro “entranyable”.
Posteriorment van anar aparellant-se i criant. Feien els nius a llocs tant inversemblants com el que mostra la foto, presa a l’any 1981 al barri del Besòs de Barcelona. Avui en dia, els nius els fan a qualsevol arbre autòcton o d’ornamentals introduïts, a banda de torres d’enllumenat, etc.

El seu gran espectre alimentari la fan una espècie problemàtica que, molt probablement d’aquí un temps, pugui ser causa dels primers maldecaps a nivell de plaga. Als nuclis urbans no tant, però les petites poblacions actuals que es troben en medis rurals, poden esdevenir un problema per els conreus, sigui quin sigui el tipus de vegetal.

Bésame mucho

Omple'm de petons és la versió traduïda al català del 'Bésame Mucho' de Carlos Gonzalez, un 'best-seller' en la literatura de criança i maternitat. No sé si és més o menys venut que el mètode Estivill per adormir les criatures, però no hi té res a veure i el mateix autor diu, entre moltes altres coses, que és una teoria que no comparteix ( i que es carrega literalment).

'Omple'm de petons' és un llibre dolç i de lectura senzilla, que t'ajuda a entendre els nadons i et convida a comunicar-te al màxim amb ells. L'autor diu que el va escriure en defensa dels nens i de les mares que es moren de ganes d'agafar i bressolar els seus fills i no ho fan perquè algú els ha dit que això es malcriar-los. Ell ens convida a totes les mares a enganxar-nos literalment a la canalla. Ens convida a allargar tan com puguem la lactància materna, a dormir amb elles i portar-les a coll tot el dia i ens explica lo bons que som els humans només de néixer i lo absurdes que poden arribar a ser les teories conductistes d'ensinistrament com el mètode Estivill. (mètode que creu que adormir-se i clapar tota la nit seguida és un aprenentatge que com abans es faci millor per la criatura i pels seus pares). El text de'n Carlos Gonzalez, ple d'ironia, va desmuntant tots els arguments que defensen actituds educatives que li semblen poc naturals i gens agradables pels nens (tipus 'posar límits', 'donar una cleca a temps', 'posar horaris a la lactància o calendari als bolquers'). És força convincent però no m'hi fico; no sé que és millor , ni crec que es pugui saber.

Personalment penso que no hi ha cap mètode vàlid per construir cap felicitat. En el món de les emocions, totes les teories tenen un punt d'absurd, des del moment que existeixen les contràries.

En el tema de la son, per exemple, em fa gràcia veure que els dos autors antagònics (Bésame mucho vs Estivill), de fet, coincideixen en una cosa que m'agrada: busquen el repòs de la mare. La cosa em sembla molt oportuna (sobretot per les que no tenim 20 anys!) perquè és la única forma de garantir els petons, abraçades i jocs durant el dia... és a dir l'alegria del nano que és el de debò important.

'Omple'm de petons' és un llibre bonic que t'obre els ulls amb moltes de les coses més tendres dels nostres fills i de la manera de com tractar-los i en recomano una fullejada, a totes les mares (De fet, jo recomano, a totes les mares llegir força sobre el tema de la maternitat i la criança, que ara que ja no vivim amb les àvies i, moltes no hem vist pujar canalla de prop, hi ha moltes coses que se'ns poden escapar).

Però hi ha una cosa a l''Omple'm de petons' que no m'agrada. El subtítol:"Com criar els vostres fills amb amor" em sembla pretensiós. No trobo just apropiar-se de l'amor i associar-lo a una manera concreta de fer. Estic convençuda que cal sentir molt d'amor per deixar plorar una criatura uns minuts com proposa l'Estivill. No em sembla just que la 'teta' i el 'llit familiar' (que vol dir dormir amb els nens al mateix llit i és l'adaptació del mot hispànic 'colecho' i que determinats autors tradueixen com a collit), s'apropii del terme amor. Tots hem vist donar biberons amb moltíssima tendresa i estimació, i també és possible (jo ho he vist) enxufar una teta acompanyada de clatellot, per fer callar una criatura nerviosa. Per mi, doncs, omplim-nos de petons, sí, (i no nomes de petits!), però l'amor i totes les coses que ens queden exemptes d'estudis científics i estadístiques deixem-lo per la literatura, la poesia i l'art. Que afortunadament, tots som diferents.

Estem en plena època de cria dels ocells

Els ocells, en general aquests dies, estan en plena època de cria. Per això podem veure amb certa facilitat algunes espècies que en d’altres moments de l’any tenim moltes més dificultats en d’apropar-nos a ells.
Els tudons de Teià, per exemple, estan especialment vulnerables, deixant-se fotografiar des de molt a prop. Un tudó a la cassola estaria ben bo. És broma.
Per altra banda, les garses de Girona, amb la necessitat imperiosa d’alimentar les seves cries, els hi va bé tot el que sigui proteïnes. Exploren un munt de possibilitats en tot el seu territori, incloses les carpes de l'Onyar.

FotoBICIgrafies

Amb la il·lusió de repescar un àlbum oblidat, penjo aquestes fotos i reinauguro la col·lecció de bicigrafies aturada amb l'embaràs. La veritat, és que l'endemà de parir el meu fill em semblava que mai més no podria asseure'm al 'sillín' de la bici, i només de pensar en una bicicleta ja em venien tots els mals. Però tot passa; i tant! i des que ell va fer els tres mesos i el dia és més llarg, que em reservo mitja tarda cada setmana per lliurar-me a l'esforç i el plaer de pedalar. Res de l'altre món, una estoneta amunt, i avall que fa baixada (a Teià no hi ha res pla!). És, per mi, una de les bones maneres de fer salut pel cos i les idees! (veure tot l'àlbum)

Floració d'estepes

Floració d'estepes aquests dies a Teià. Possiblement una mica més tard del que li correspondria, sobretot a l’estepa borrera, a la seva mitjana fenològica.

Comú, no vol dir normal.

Abans (no em feu dir quan), la gent no es cuidava les dents i hi havia molts desdentegats i més problemes de càries. Abans, la gent no es cuidava l'esquena, i hi havia més persones tortes i geperudes. Abans, 'les senyores', no es miraven els baixos i totes les penes i alegries que per allí passaven, eren un misteri.

Ara, a moltes dones que han parit, que tenen una certa edat, o tot alhora, se'ls escapen 'les coses' (la orina, la femta o els gasos), cada cop que esternuden, salten, corren, riuen, s'ajupen, carreguen trastos, o senzillament no poden anar prou sovint a 'can Roca' (abans 'can Felip'). I això, no és normal. Que sigui freqüent, o moooolt comú, no en té res de normal i no vol dir que hagi de ser així. Es pot evitar. Només cal no oblidar-se que la musculatura dels 'baixos' de la dona, es fa un tip de pencar i, si no la cuidem, es debilita i cal rehabilitar-la. Com tantes d'altres parts dels nostres cossos.

I aquí hi poden jugar un paper interessant (i segons com divertit) les boles xines. Pel naixement del meu fill (gràcies nenes!), me'n van regalar unes com les de la foto, (les de la foto, vaja), que m'han de servir per recuperar eficaçment (i segons com alegrament!) la musculatura esgotada del part, amb el vist-i-plau de les llevadores i ginecòlegs amb qui he parlat. Aquest joguet eròtic és una eina terapèutica de primera. Fisioterapèutica (i segons com, eròtico-festiva! però això només és, el valor afegit). No és conya. Des d'aquí reivindico la venta de boles xines a les farmàcies. O a les cases d'esports a tot estirar. Tot pot ser que moltes dones joves no tinguin cap problema a entrar a un sex-shop o condoneria, però a les més grans, o a les més tímides, no se'ls pot demanar tant, que prou vergonya passen amb el problema. Lo important és donar a conèixer que amb una gimnàstica senzilla i amb l'encertada col·laboració de les boles, el club de les 'tena-lady' té els dies comptats. I per postres les relacions sexuals hi surten guanyant. Què més ens cal saber per tal que això de 'tenir pèrdues' sigui un problema dels d'abans?

** Si sou de Girona, dir-vos, que en aquest tema i des de la Seguretat Social, al CAP del Güell, han obert una mena de unitat del sòl pèlvic. Si sou analfabetes en tot plegat, per començar, sapigueu que fan una xerrada orientativa un cop al mes o cada dos mesos, que jo hi he anat i està molt bé. Senzill, però ben clar. I au, una mica de gimnàstica i a viure tranquil·les! ( i, segons com, més satisfetes)

Demà, lluna plena

Cada any, per aquestes dates, o més aviat setmanes abans, quan tots comencem a preguntar-nos - "Quan és Setmana Santa?", a casa meva, els meus pares que són saberuts de mena, sempre em fan memòria: -"Pasqua és sempre, el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera". Vés per on!. M'encanta! I d'aquí en penja el carnestoltes, el dijous gras, la mare de Deu dels Dolors i tot de cites mòbils del nostre calendari i de les nostres pastisseries. Si senyor. Ara que hi ha el debat obert, que si aquestes vacances haurien de ser fixes i dir-n'hi festes de primavera o coses semblants... a mi, m'agrada que en aquest món d'agendes, horaris, calendaris i presses, encara hi hagi, alguna cosa, que vagi amb la lluna. Que no es pràctic? Ja ho sé. M'és igual... m'agrada que pels meus records hi corrin pasqües nevades i pasqües amb mànigues de camisa, vacances fredes i vacances calentes... tan se val, totes, tenen en comú que són dies de lluna. O és plena. o li falta poc o fa poc que ho era. Un altre debat seria si s'escau celebrar res religiós en un món tan poc devot com l'actual i més valdria dir les coses pel seu nom: festes d'hivern per Nadal, i festes de primavera per Setmana Santa. Amb això ja no m'hi fico... però si mai li canvien el nom... si us plau... que no em canviïn la data! Que la lluna és la lluna!

Crec que és en Lluís Llach que canta en algun disc- 'El cel només existeix quan els ulls el miren". Ja és això, ja...

* la foto és a Teià, el juliol del 2006

MILPEUS

Aquests últims dies tenim una enorme invasió de milpeus Ommatoiulus sabulosus aquí a Teià.
Per tot arreu on vas en trobes, pels camins, el bosc, als murs de les cases, a l’interior d’aquestes per sort, són pocs els que s’aventuren a entrar-hi.
Estem arreplegant diàriament i literal palades, milers que recollim fent-los caure de les parets i escombrats del terra a fora de casa.
La molèstia només és visual i pels prejudicis que comporta la visió d’un animal tipus cuc.
Són del tot inofensius doncs s’alimenten de matèria orgànica, principalment vegetals en descomposició.
A part del fet característic de recargolar-se violentament i fer-se una rosca sobre sí mateixos quan els remenes, també alliberen una olor molt forta com a medicina.

És un fenòmen d'unes dimensions mai vist per nosaltres.